INFINITA. UNES LLETRES PER A FINA CARDONA-BOSCH. Autors diversos

Fina Cardona-Bosch (València, 1957-2022) era Infinita, in-Finita, infinita Fina, com no podia ser d’una altra manera per a una dona acostumada a deambular per les galàxies, mesurar els núvols, fer ploure pigues, animar a les palmeres a fer pessigolles, bullir les burletes, tancar tots els petons dins d’una bossa, comptar les síl·labes de la consciència o explicar-nos que abans que Lou Reed caminara pel costat salvatge, Ausiàs March feia anys que havia transitat camins dubtosos per la mar.

Fina Cardona-Bosch va ser la primera dona de la Generació dels 70 que, al País Valencià, es va incorporar a la poesia catalana. Però, com diu Ivan Garcia Moreno, als anys 90 va canviar el vers pel frame, i va desenvolupar una intensa carrera com agitadora cultural, directora de programes de ràdio i televisió i articulista en diferents revistes i diaris.

Infinita. Unes lletres per a Fina Cardona-Bosch intenta ser un homenatge a una persona tan inabastable, iconoclasta i polièdrica. Dividit en tres parts, en la primera Pere Císcar ofereix una aproximació a la seua obra literària, mentre que en la segona Artur Heras, Toni Mollà, Marisa Bolta, Carles Gámez, Vicent Sanchis, Isabel Robles, Vicent Garcia Devís, Fúlvia Nicolàs, Rafa Cervera, Rafa Xambó, Salvador Jàfer, Salvador Vendrell, Àngels Gregori, José Maria Azkárraga, Carme Trescolí, Ivan Garcia Moreno, Tona Català i Manolo Gil tracen diferents perfils de l’autora infinita. En la última part del llibre es recuperen textos que Vicent Andrés Estellés, Maria del Mar Bonet, Josep Piera i Amparo Panadero dedicaren a la poeta de Plouen pigues. El llibre es tanca amb una llista de cançons que formaren part de la banda sonora de la seua vida.

Fina Cardona-Bosch (València, 1957-2022). Poeta i escriptora. En paraules de Josep Piera, és la primera dona de la Generació dels 70 que, al País Valencià, s’incorpora a la poesia catalana. Molt jove publica dos poemaris: Plouen pigues (3i4, 1978, finalista del Premis Octubre), prologat per Vicent Andrés Estellés, i Pessigolles de palmera (Llibres del Mall, 1981) amb un escrit introductori de Maria del Mar Bonet. Més tard publica la plaqueta Nus mariner (Lletres de canvi, 1982) i va ser antologada per Antònia Cabanilles a La vella pell de l’alba (Poesia catalana al País Valencià, 1973-1985). A partir de 1990 desenvolupa una intensa activitat en la premsa, la ràdio i la televisió amb programes com “La otra mitad” (Circuit valencià de TVE), “Tres en ratlla” i “Bypass” (Canal 9 Ràdio), “Nou i mix”, “Arrels” i “Spotisme il·lustrat” (Canal 9). Col·labora amb el diari El País i Qué y Dónde amb la secció “Entrevistas desde el Congo”. El 2017 s’incorpora a Valencia Plaza amb la columna setmanal “València, quina paciència”, que mantindrà fins poc abans de morir.