Carme Morera presenta “A mi què em passa?”

Nota publicada en la web de la Fira del Llibre de València.

Estava el President de la Generalitat, el President de les Corts Valencianes, hi havia també Diputats del Congrés, Conselleres de Justícia, i tot d’autoritats a la Sala Museu 1. Però era la presentació d’un llibre infantil. I d’un llibre infantil d’allò més particular, el de Carme Morera. Així que tot allò oficial i protocol·lari queda fóra de l’acte. Ni tan sols s’hauria d’anomenar així.

“Haureu de disculpar que no faça totes eixes coses de protocol. Però vos done la benvinguda a tots els excel·lentíssims i molt honorables amics de Carme, a aquesta festa de presentació de A mi què em passa?, començava el regidor de Compromís, Pere Fuset, somrient i fent bromes amb Carme. “He vingut per fer realitat el teu somni i que sigues per un moment la nostra Fallera Major”, diu mentre li posa al coll un mocador faller. Eixa es la tònica de tot l’esdeveniment. Carme riu i aplaudeix més fort que ningú. Ella és la protagonista i també la que més be ho està passant.

“És un llibre que tracta de donar resposta a una pregunta que no li hem fet, per a aparentar normalitat, com si això calguera. La normalitat s’aconsegueix amb normalitat, no intentant fingir-la”.

Per a escriure A mi què em passa?, Carme ha hagut de recórrer a un negre. Ella conta que “un dia ma mare em va dir: vols que et faça de negra? De negra? A mi de vegades em diuen que semble una negreta perquè tinc el cabell rull, però jo vull ser xinesa i ma mare em va explicar que fer d’escriptor negre vol dir que algú et fa la feina i tu et fas famosa”. La persona que ha fet de negra ha sigut, ni més ni menys que Tona Català, una mare impossible d’etiquetar. Seria massa fàcil dir que és una mare coratge, perquè ho és, però això no la defineix ni un 0,1% de tot el que és. Ja de primeres, el que es nota és que no te pèls a la llengua.

“Quan va nàixer Carme ens vam preguntar: per què nosaltres?”. És una primera fase natural per on passes, com un colp de boxa que et deixa noquejat”, conta la coautora del llibre. “Però superat el colp, t’adones: és la meua filla, la vull bojament i vull que siga la persona més feliç del món. Això és el que em fet: estimar-la”, diu amb un fil de veu, emocionada però ferma.

A mi què em passa? no és tan sols un llibre sobre la superació personal d’una xiqueta, ja adolescent, amb una malaltia degenerativa que no li ha impedit ser una jove vital i simpatiquíssima. És moltes més coses. També es una oportunitat d’ajudar a la investigació de malalties rares: per iniciativa de Vincle Editorial, amb la compra de cada exemplar d’aquest llibre es destinaran 0’50€ del seu preu a la lluita contra les malalties de ronyó, mitjançant la seua donació a ALCER, la Federació Nacional d’Associacions per a la Lluita contra les Malalties del Ronyó. I també, com bé diu Tona, és un cant en defensa de la sanitat pública: “nosaltres ens hem sentit molt abandonats per l’Administració, però si Carme ha prosperat ha sigut pels professionals de la medicina que l’han ajudada moltíssim”, diu ferma.

El llibre conta, a més, amb les il·lustracions de Cristina Durán, mare de Laia, un altra xiqueta com Carme. Igual de estimada i igual de feliç: “per a mi il·lustrar A mi què em passa? ha sigut un projecte molt bonic, perquè l’han dut a terme dos mares que han passat pel mateix cas i entre elles sobre les paraules”, conta la il·lustradora.

Durán també reivindica el paper de la sanitat pública en la vida de les seues filles: “els metges van salvar la vida de la meua filla” i reivindica el paper social que tenim cadascú per la plena integració de persones de tot tipus. “És un llibre sobre al diversitat: hem d’esforçar-nos per construir un país on cadascú siga com vulga ser però on tots tinguem els mateixos drets”, diu Durán.

A la presentació, a més, també va acudir Sènior, Miquel Àngel Landete, qui tenia guardada una sorpresa: canta cançons amb una nova companya de grup. Qui? La mateixa Carme que, per a coronar un acte emotiu, divertit i compromés, va decidir acompanyar-lo. No sense abans parar a saludar a la meitat de públic assistent. Abraçant-los. Besant-los. Xocant-los les mans. Amb un somriure d’orella a orella. El mateix que manté mentre canta “El signe dels temps” o “València, Califòrnia”. Tots aplaudeixen, Carme la que més.

El començament de A mi què em passa, resa: “Sóc Carme. Vaig nàixer a la ciutat de València el 9 del 9 del 99 amb 9 dits al peu. Des del primer moment mon pare i ma mare van intuir que jo seria diferent. Un dia Rita Barberà em va dir “me das un beso bonita?” i jo li vaig dir “No! Ni pensar-ho!”. I ho diu ella, que besa tothom a totes hores.

“Diuen que sóc un cas i que em passa de tot i que contar-ho és bo per a mi i per a tota la gent perquè la gent, en general, no és normal. Veritat que molta gent no és normal?

Ara amb el blog i aquest llibre la gent em diu “Carme, t’estàs fent famosa!”. Quina ximpleria, jo crec que sempre he sigut famosa perquè per on vaig la gent em para i em besa i em pregunta com em va la vida. Jo és que crec que la fent no és normal”, conta Carme Morera, la gran protagonista de la vesprada.